Aquesta neneta amb mirada picarona...... sóc jo. En aquesta foto tenia tres anyets. Uf!!! quants anys han passat!! Ara ja en tinc 26 (que es diuen ràpid). Diuen que en aquesta vida hi ha èpoques de tot i... és veritat. Recordo quan era petita i m'enfadava perquè no era la primera de la fila o perquè la mare no m'havia fet l'esmorzar que jo volia. Després, uns anys més tard, vas a l'institut i allí, és com si descobrissis un món nou: nous amics, nous ideals, qualsevol cosa és més important que anar a classe, una espècie de rebeldia indomesticable, baralles amb els pares, ideals utòpics i, per damunt de tot, ho sabem tot sobre tot i a més, ens ho creiem i ho defensem feroçment. Sempre tenim la raó perquè som els millors, el que passa és que ningú ens comprèn. La època de la universitat és diferent.... . Continuem sent rebels però d'una forma més racional. Ja tenim més responsabilitats: anar a classe perquè ens hem de llaurar un futur (tot i que de vegades això se’ns oblida), ajudar a casa, estudiar... . I...., de cop i volta, et trobes que ja has acabat d'estudiar per sempre (cosa que semblava impossible) i que t'has de començar a guanyar les garrofes per poder independitzar-te dels pares i sobretot, per poder arribar a final de mes. Quan ets petit desitges rebre cartes, en canvi quan et fas gran desitges que la bústia estigui buida. Una cosa menys a pagar!!! et dius. Amb això, no vull dir que fer-se gran sigui dolent, simplement és diferent. Tens altres expectatives, moltes responsabilitats, fas coses que abans no podies fer, t’adones dels amics de veritat i els cuides al màxim, dónes valor a coses que abans no havies fet ni cas i..., sense adonar-te, comences a parlar com els teus pares. Serà la veu de l’experiència que ens comença a ressonar dins nostre?????? ki sap!!!
